L'art d'envellir

L’art d’envellir

* Article publicat a La Revista de Blanquerna-URL, juny de 2017.

L’envelliment és un procés que forma part de l’etapa final de la vida i que sovint s’ha associat a aspectes negatius com ara la malaltia i la mort. Avui dia, però, cada cop es fa més difícil consensuar què vol dir fer-se gran. Els experts distingeixen entre edat cronològica i biològica per explicar que l’envelliment no s’inicia en el mateix moment per a tothom. I parlen d’envelliment òptim per incidir que és més important la qualitat en els anys de vida que no pas la quantitat. Sigui com sigui, arribar als 80 anys en bones condicions físiques i psíquiques és cada cop més la norma i no pas l’excepció. Tot apunta que cada vegada anirem sumant més anys de vida, de manera que la prevenció és clau per fer-ho de manera saludable. Com s’aconsegueix un envelliment actiu i satisfactori? Què vol dir fer-se gran en el segle XXI? Com s’afronta el pas del temps? Reflexionem de tot plegat amb especialistes en els àmbits de la Salut, l’Educació i la Comunicació.

Els avenços en salut i les millores en les condicions de vida de la població han comportat canvis en l’estructura demogràfica: els anys de vida s’allarguen alhora que neixen menys persones. L’envelliment progressiu de la població és una tendència al nostre país degut, d’una banda, a l’increment de l’esperança de vida, i de l’altra a l’arribada als 65 anys de la generació del baby boom, aquells nascuts entre els anys 50 i 60 del passat segle.

Els progressos en la medicina i els canvis en els hàbits de vida han influït positivament en el procés d’envellir fins al punt que avui dia és difícil consensuar a partir de quina edat comencem a parlar de gent gran. Els experts assenyalen que no és el mateix l’edat cronològica i la biològica. L’edat cronològica és la que figura en el carnet d’identitat: és la suma dels anys que té una persona. En canvi, la biològica és l’edat que sembla que té. No hi ha acord sobre com es calcula, però sí que s’accepta que, en funció dels factors genètics i ambientals, els òrgans, teixits i cèl·lules de cadascú es tornen vells a un ritme determinat. L’envelliment no s’inicia en el mateix moment per a tothom, ni tan sols els òrgans de la mateixa persona envelleixen alhora.

Envelliment actiu i satisfactori
Actualment l’envelliment s’entén com un procés inevitable i irreversible que forma part del cicle vital. Envellim des que naixem, i la prevenció és clau per fer-ho de forma activa i saludable. L’any 2002, la Organització Mundial de la Salut (OMS) va definir el paradigma de l’envelliment actiu amb la finalitat d’aconseguir una millora en la qualitat de vida en el procés d’envellir de les persones. És el que els experts anomenen l’envelliment òptim en detriment de l’envelliment patològic.

“La idea central d’aquest paradigma és que l’envelliment és un procés que succeeix al llarg de la vida”, explica la directora del grau en Psicologia de la facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna, Olga Bruna. “És una visió trencadora, doncs planteja l’envelliment com un procés i no com una etapa, és a dir, que no només envellim a patir dels 65 anys sinó que implica adoptar una perspectiva nova al llarg del cicle vital”.

Continua llegint.

Quan la publicitat vol ser periodisme

* Article publicat a Capçalera, revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya, juny de 2017.

El descens dels ingressos publicitaris convencionals condueix als editors a experimentar amb la publicitat no intrusiva. Un 33% dels usuaris d’Internet ja té instal·lat un bloquejador de publicitat.

Branded content, publicitat nativa, màrqueting de continguts, patrocini… Són molts els termes que es fan servir per denominar la publicitat no intrusiva en què, segons els experts, hi ha el futur de la comunicació comercial. La publicitat nativa, però, és la que genera més polèmica ja que, a diferència dels altres conceptes, s’empra per designar aquell contingut comercial que adopta la forma del contingut periodístic amb l’objectiu de recrear l’experiència de llegir una notícia en lloc d’un anunci.

La publicitat nativa –concepte tan nou que la definició és tot just del 2016– és només un pas més de la llarga tradició publicitària en el periodisme. La gran diferència amb el branded content i el patrocini és que el contingut natiu és part d’una col·laboració més integrada entre el mitjà i l’empresa que paga per la publicitat. En el contingut de marca i els patrocinis, generalment, l’empresa no interfereix en els processos de creació i els continguts s’encarreguen al departament de publicitat del mitjà.

Tant en la publicitat nativa, el màrqueting de continguts com el contingut de marca, la voluntat de l’empresa que elabora la publicitat és oferir un contingut útil a l’usuari, defugint la intenció comercial. Malgrat això, quan una empresa periodística presenta un contingut de marca (branded content) ho indica. La polèmica arriba amb la publicitat nativa, ja que es vol fer passar l’anunci com si fos periodisme. Els responsables dels mitjans no volen reconèixer obertament aquesta pràctica i insisteixen que del que es tracta és de publicitat de marca, és a dir, de publicitat no intrusiva, si bé degudament assenyalada. Aquestes mateixes fonts també asseguren que, fent una ullada al panorama anglosaxó, cal començar a plantejar-se quines formes d’hibridació està disposada a acceptar la professió, atès que aquesta tendència està creixent i suposa una font d’ingressos a tenir en compte en unes empreses amb problemes econòmics.

Continua llegint.

El valor dels valors

* Article publicat a La Revista de Blanquerna-Universitat Ramon Llull gener de 2017.

En els darrers anys, institucions i empreses de signe molt divers, des de l’àmbit esportiu fins a entitats no governamentals, passant pels partits polítics i les organitzacions industrials, mostren un creixent interès per l’elaboració de codis d’ètica. La necessitat de crear credibilitat en un entorn social presidit per la crisi de confiança envers les institucions; la voluntat d’establir unes maneres de fer i d’actuar acceptades entre els diferents agents involucrats en el desenvolupament d’una professió; i la preocupació per la qualitat i l’excel·lència de moltes organitzacions són algunes de les causes que expliquen aquesta tendència. Hi ha estudis que demostren que les institucions i empreses ètiques tenen bona reputació el que els fa ampliar les seves quotes de mercat. Tot i així, també hi ha nombrosos exemples que demostren que un comportament poc o gens exemplar no passa factura. En un moment en què la classe política està tan assenyalada, no caldria fer una mirada més ampla? On comença la corrupció? Som ètics en el nostre dia a dia i en la nostra professió?

Actualment a Espanya hi ha més de 1.700 causes judicials obertes per corrupció política i cinc cents càrrecs electes estan imputats, segons recollia la revista Valors el febrer de 2015. La corrupció política és la causa que més preocupa els espanyols després de l’atur, apunta el darrer baròmetre del CIS, però la corrupció no és un fenomen circumscrit a la classe política. Fa uns mesos, Volkswagen reconeixia que els seus motors dièsel emetien quaranta vegades més d’òxid de nitrogen del que estava permès per llei, al temps que la seva responsabilitat social corporativa apel·lava “al compromís de la marca amb la sostenibilitat i el respecte al medi ambient”, tal i com es llegeix a la pàgina web de l’empresa. Per la seva banda, Inditex, la multinacional del sector de la moda amb més facturació del món, admetia que havia detectat persones refugiades procedents de Síria treballant en situació irregular per un dels seus proveïdors a Turquia. Un reportatge de la cadena pública britànica BBC havia destapat l’escàndol dies abans. A petita escala hi ha també moltes corrupteles: professionals que accepten determinats regals per part d’algun dels seus proveïdors, d’altres que intenten treure profit dels seus contactes i alguns que miren d’evitar pagar els impostos que els pertoquen o fan altre tipus d’estafa fiscal.

Continua llegint

¿Somos esclavos de la identidad digital?

Si no comunicas, no existes.

Las sociedades desarrolladas del siglo XXI se caracterizan por una excesiva competitividad, donde resulta necesario hacerse visible y diferenciarse para alcanzar una cuota de mercado. Ocurre algo similar en el terreno personal. Si quedas fuera de las redes sociales digitales, probablemente también te perderás algunas experiencias compartidas por tus amigos o familiares. Además, pasarás inadvertido como profesional competente y podrías perder alguna oportunidad laboral.

La identidad digital es el conjunto de expresiones que hacemos en Internet. Estas expresiones son fruto de la capacidad de editar diferentes perfiles en redes sociales -algunos de carácter profesional y otros de carácter personal-, blogs, comentarios que realizamos en noticias o hacemos llegar a una empresa, opiniones en foros, etc. Estas micro piezas constituyen un puzle que a ojos de los demás determina quiénes somos y qué hacemos. Ocurre igual con las empresas.

¿Somos esclavos de nuestra identidad digital? ¿Puede determinarse la valúa de un profesional a través de las aportaciones que hace en el entorno digital? ¿Qué hay de nuestras relaciones personales? ¿El éxito o el fracaso de una empresa pueden estar determinados por su reputación digital? En definitiva, ¿somos esclavos de la opinión ajena?

Materiales para el debate

“Nosedive”, visionado del primer capítulo de la tercera temporada de BlackMirror.
Dans, E., 2013. “¿Quiénes somos en Internet? Reputación, marca e identidad digital”, en https://www.enriquedans.com.
Mañana, C., 2011. “Esclavos del trending topic”, en http://sociedad.elpais.com/.
Nadal, P., 2012. “O me regalas algo o te pongo comentarios negativos”, en http://sociedad.elpais.com/.
Morris, S., 2010. “TripAdvisor could face legal action over reviews”, en http://www.theguardian.com.
EJ, 2011. “Violated: A traveler’s lost faith, a difficult lesson learned”, en http://ejroundtheworld.blogspot.com.es/.
Casado, R., 2010. “Sol Meliá vincula los salarios a la opinión de los clientes en Internet”, http://www.expansion.com/.
Pérez Ortega, A., 2004. “El proyecto marca propia”, en http://www.andresperezortega.com.
Aced, C., 2010. “El arte de gestionar lo intangible”, en http://www.ee-iese.com/117/pdf/afondo.pdf.
Levine, R. y Locke, C., 2009. El manifiesto Cluetrain: El Ocaso de la Empresa, en http://www.cluetrain.com/.

Periodismo digital: tradiciones y transiciones

* Artículo publicado en la revista Trípodos nº 38, 2016. Reseña de los libros de Guillermo López García “Periodismo digital. Redes, audiencias y modelos de negocio”, y Xosé López García “Movimientos periodísticos. Las múltiples iniciativas profesionales y ciudadanas para salvar los elementos básicos del periodismo en la era digital”.

La irrupción de internet, en general, y de las herramientas 2.0, en particular, han transformado el periodismo en sus distintas esferas: desde el modelo de negocio de los medios de comunicación hasta las aptitudes y competencias que deben adquirir los periodistas, así como la selección, jerarquización y distribución de los contenidos, y la recepción de éstos por la audiencia, cada vez más fragmentada y con mayor poder de decisión.

En internet no existe un único modelo de negocio para los medios de comunicación: los viejos y nuevos cibermedios conviven aplicando distintas fórmulas que van desde los modelos basados en publicidad hasta los que se sustentan a través de los contenidos de pago. Los periodistas son cada vez más polivalentes temática y tecnológicamente, y se someten a flujos de trabajo más exigentes que requieren estar alerta en todo momento. Por contra, tales condiciones no se traducen en mayores salarios, sino más bien al contrario. Los contenidos también se adaptan al medio internet, con unas características propias (hipertextualidad, multimedialidad, inmediatez e interactividad) y unos usuarios que, sin tiempo para profundizar, surfean sobre la información.

Una de las editoriales de referencia en el estudio de las Ciencias de Comunicación, “Comunicación Social”, ha incorporado dos títulos para reflexionar y estudiar las mutaciones que vive el periodismo. Ambos autores coinciden en señalar que se trata de una disciplina que no desaparece, sino que evoluciona y se hibrida con la comunicación digital. El primer libro es un buen manual de introducción a la teoría y la práctica del periodismo digital, dirigido tanto a estudiantes universitarios con un interés en la materia como a profesores. El autor del libro, el investigador y profesor universitario Guillermo López García, intenta sistematizar los aspectos esenciales que ayudan a entender cómo funciona el periodismo en internet centrándose en tres actores clave: los medios de comunicación, los usuarios y las redes sociales. Y lo hace desde una perspectiva teórica y práctica, apoyándose en diversos ejemplos prácticos que hacen más entendedor el libro y ayudan a la divulgación del periodismo digital.

La estructura es un aspecto destacable. El primer capítulo lo dedica a analizar las características específicas de la Comunicación en internet; el segundo y el tercer capítulo se centran en los medios de comunicación y en los profesionales que trabajan en ellos; el cuarto se ocupa de las audiencias digitales; los capítulos cinco y seis analizan los contenidos digitales; y finalmente el último capítulo se dedica al papel de las redes sociales en el proceso de producción y distribución de las noticias. El libro, recoge, por tanto, mucha información, de manera que en ocasiones no entra en detalle, como ocurre, por ejemplo, en el último capítulo dedicado a las redes sociales.

El manual tiene una clara vocación pedagógica, y a pesar de que los estudiantes pueden perderse o sentirse confundidos ante la gran cantidad de cifras que se da en algunos apartados -como el que está dedicado a analizar los usuarios de internet-, encontrarán especialmente útil aquél destinado a diseccionar las condiciones laborales de los periodistas en el entorno digital. López García señala algunas ventajas del nuevo escenario, como la posibilidad de crear una vinculación con la audiencia si se trabaja la identidad digital, aunque señala que “la flexibilidad invocada por las empresas se transmuta en precariedad. Son las dos caras de una misma moneda. Y hasta el momento, como veremos, ha sido la precariedad la que se ha hecho más patente”.

Los dos primeros capítulos destinados a fijar las reglas del juego del espacio comunicativo que constituye internet y a establecer los rasgos y la evolución de los cibermedios son de igual interés para el estudiante de periodismo. La obra también destaca por una cuidada y actualizada recopilación de fuentes bibliográficas.

El segundo título constituye una reflexión sobre el momento por el que atraviesa el periodismo. Escrito por el catedrático de periodismo de la Universidad de Santiago de Compostela, Xosé López García, el libro, que se dirige a la comunidad académica, hace un repaso histórico de la disciplina periodística desde su nacimiento hasta hoy. Destaca la voluntad de explicar movimientos periodísticos actuales, como el periodismo de los ciudadanos y/o periodismo ciudadano en un contexto, el de internet, de cambio perpetuo. Más que constituir un manual práctico, la obra trata de aportar algunos cimientos para una teoría del periodismo más sólida, lo que, en palabras del autor, “constituye un pilar básico para conquistar el futuro”.

El primer capítulo se centra en los orígenes y los motivos que suscitaron el nacimiento del periodismo; el segundo recoge el debate social sobre la profesión periodística y toma como punto de partida el lema “nos han fallado” (o “no nos representan” en su versión más próxima al movimiento del 15-M) que los ciudadanos, en tiempos de crisis económica, dirigen con frecuencia a los medios de comunicación. El tercer capítulo repasa los movimientos periodísticos a lo largo de la historia, desde los muckrakers hasta el periodismo participativo, que el autor contextualiza en un escenario donde muchos países demandan más participación de los ciudadanos en la vida pública. Los capítulos cuatro y cinco se dedican a analizar los géneros periodísticos y a ofrecer una actualización de los mismos en el escenario digital. Por último, los capítulos seis y siete miran hacia el futuro y ofrecen claves para la supervivencia y adaptación de la disciplina periodística.

El autor, que reflexiona en profundidad acerca de las mutaciones que atraviesa el sector, concluye que el desafío necesario de renovar el periodismo solo es posible si no se olvida lo básico: la búsqueda de la verdad y la explicación rigurosa y contextualizada de los hechos. Para ello es necesario combinar las aportaciones de los periodistas con el esfuerzo colectivo de la ciudadanía y otras entidades y colectivos, de manera que entre las nuevas habilidades del periodista se encuentra la de escuchar y conversar, con el objetivo de gestionar los procesos comunicativos antes, durante y después de la elaboración del mensaje. Solo así será posible el periodismo total, que López García define como aquel que es digital, plural y abierto.

En resumen, dos libros que ponen sobre la mesa muchas de las preguntas, y algunas respuestas, que suscitan las constantes y rápidas transformaciones que vive hoy el periodismo en el contexto digital, y que son útiles tanto para estudiantes como para investigadores y docentes.

Jugar amb les notícies

* Article publicat a la revista del Col·legi de Periodistes, Capçalera, el 26 de setembre de 2015.

La relació entre el periodisme i el joc no és nova. El primer mot encreuat va aparèixer a The New York Times als anys quaranta i deu anys enrere van entrar amb força els newsgames, terme que designava els videojocs basats en temes periodístics. Mentrestant, els espais informatius tant a la ràdio com a la televisió llançaven concursos sobre temes d’actualitat per tal d’interactuar amb l’audiència. Ara, amb la consolidació d’Internet com a mitjà on consumir notícies i amb la tendència a gamificar-ho gairebé tot que arriba dels EUA, aquesta relació s’ha sofisticat un xic més.

Gamificar (de l’anglès game) és mirar de convertir quelcom aparentment pesat en atractiu a través del joc. Es tracta d’ incorporar elements, mecàniques i dinàmiques de joc a activitats i àmbits que no són de naturalesa lúdica amb l’objectiu de beneficiar l’experiència dels usuaris i d’incrementar-ne la implicació. En un informe recent del Tow Center for Digital Journalism, Maxwell Foxman, investigador del departament de Comunicació de la Universitat de Columbia, assenyala tres mecanismes de joc a les redaccions periodístiques: les medalles, punts i premis que algunes empreses atorguen a una comunitat fidel d’usuaris i d’altres als mateixos periodistes per tal d’augmentar-ne la productivitat; els qüestionaris que els mitjans proposen als usuaris per aconseguir una major interacció o compromís; i els ja esmentats, newsgames, que van perdent força degut als elevats costos de producció.

La notícia més llegida del web del New York Times, el 2013, va ser un contingut periodístic lúdic: una enquesta sobre els usos del llenguatge als Estats Units. El joc determina a quina zona pertany l’usuari en funció de les respostes, de manera que aprèn mentre es diverteix. L’estiu passat el diari Ara va llançar una aposta similar sota el títol “Digue’m d’on parles i et diré d’on ets”, que amb més de 400.000 visites va aconseguir ser la notícia més vista de la història de l’ Ara. El director de l’edició digital del diari, Isaac Salvatierra, explica que per fer-ho possible es van basar en una recerca acadèmica que va ser treballada durant més d’un mes per un equip interdisciplinari format per un periodista, un dissenyador d’experiència d’usuari i un programador.

Si vols llegir l’article complet, fes clic aquí.