Decàleg de bones pràctiques en xarxes socials

Després de repassar els bons usos de les xarxes socials a l’empresa periodística, tant en el procés de producció de les notícies com en el de difusió, així com en el moment d’interactuar amb les audiències; a continuació presento el decàleg de bones pràctiques en xarxes socials elaborat en el marc de la recerca “Usos de les xarxes socials a la premsa local i comarcal: reptes i oportunitats per a l’empresa periodística”, que va ser guardonat amb el Premi de Recerca de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal.

1. Participi en converses sobre el propi contingut del mitjà, i incentivi la participació de l’audiència.

2. Reconegui i recompensi les contribucions intel•ligents.

3. Eviti les polèmiques i les discussions que no porten enlloc.

4. Faci ús i difongui les etiquetes proposades per la seva empresa, i mencioni en les seves piulades les seves fonts informatives i els protagonistes de les notícies.

5. Les informacions que circulen a Twitter no són notícia. Apliqui les regles de verificació tradicionals.

6. Citi sempre a l’autor d’una imatge, un vídeo o una infografia que ha trobat a les xarxes socials. I enllaci als continguts d’altres sempre mencionant-los en el missatge i atribuint-los l’autoria.

7. Les exclusives han de publicar-se sempre en primer lloc en el web del mitjà i en els seus comptes corporatius de xarxes socials.

8. Les opinions personals poden repercutir en la imatge del mitjà pel que treballa. Recordi que en el seu compte personal de Twitter és també un representant de la seva empresa.

9. Sigui transparent respecte la seva professió en el seu perfil personal, en cas que faci servir Twitter com a eina periodística.

10. Mai esborri una piulada. Si s’equivoca, rectifiqui en el missatge següent.

Interacció amb les audiències d’empreses periodístiques en xarxes socials

L’essència de les xarxes socials és la comunicació bidireccional. S’ha parlat molt de la conversa global, però les empreses, en general, i les empreses periodístiques, en particular, encara no hi han entrat.
Avui publico un seguit de consells per tal d’apropar els mitjans tradicionals a les xarxes socials. Dos mons amb llenguatge i regles pròpies que es necessiten i, tard o d’hora, hauran de trobar-se. Bona lectura 🙂

1. Un valor important de les xarxes socials és que permeten una comunicació directa amb l’audiència. Es recomana fer comunitat al voltant de l’empresa periodística. Per fer-ho, els mitjans tradicionals tenen diferents recursos, com ara, interrogar els seus seguidors pels seus gustos i opinions; sol•licitar-los informació; demanar-los que formulin preguntes a un convidat; respondre’ls; oferir-los informació útil i oportuna; realitzar enquestes; donar crèdit reconeixent les seves contribucions d’interès a través dels retuits o de les mencions.

2. S’aconsella donar les gràcies a qui aporta contingut amb valor afegit. Respondre a les crítiques i corregir els errors. S’hauria de respondre sempre als qui els pregunten per detalls concrets. I no cal perdre el temps amb els haters, és a dir, aquells usuaris que no aporten absolutament res i només volen crear polèmiques.

3. Les etiquetes i les mencions són claus per tenir converses amb l’audiència a Twitter. Les etiquetes han de ser acceptades socialment, és a dir, han de ser acceptades per la comunitat d’usuaris. Abans de crear-ne una, es recomana investigar si el tema ja té una etiqueta consensuada i afegir-se a la conversa. Quan les etiquetes són massa genèriques (noms propis de persones, de llocs, etc.), el missatge arribarà a una major audiència, però quedarà diluït entre d’altres missatges que no comparteixen el tema i serà vist per usuaris a qui no els interessa el contingut. Cal buscar l’equilibri.

4. Les mencions haurien de servir per citar les fonts informatives utilitzades en un reportatge, així com per referir-se al subjecte de la notícia. D’aquesta manera, a més de crear comunitat, es contribueix a organitzar millor els grans fluxos d’informació que circulen a les xarxes socials.

5. Als periodistes se’ls pressuposa ser imparcials. Als seus perfils personals de xarxes socials han de seguir sent-ho. En el cas dels periodistes polítics, per exemple, es recomana seguir tant els polítics d’un cantó ideològic com de l’oposat per tal que no es confongui el propòsit informatiu de seguiment amb una adscripció ideològica. Es recomana la mateixa imparcialitat a l’hora de fer retuits.

6. Cal evitar la polèmica i les discussions que no porten en lloc. Abans d’emetre qualsevol missatge, els redactors han de pensar quin efecte tindrà sobre la seva professionalitat i sobre la reputació de l’empresa. Els diàlegs a les xarxes socials entre periodistes i usuaris admeten un registre més quotidià i de major emotivitat, però sempre s’ha de fer servir un llenguatge i un to correctes, seguint les normes d’educació bàsica.

7. Amb l’objectiu de crear una marca i diferenciar-se de la competència, es recomana fer alguna acció en xarxes socials per establir una relació de confiança amb l’audiència. En els darrers anys, mitjans de referència han decidit arrencar la jornada amb la cançó del dia o han organitzat actes vinculats a l’empresa periodística. Cada mitjà ha de trobar la seva fórmula. La comunitat digital demana un punt de trobada analògic.

Bones pràctiques en xarxes socials en el procés de distribució de les notícies

La setmana passada vaig publicar un seguit de bones pràctiques en el procés de producció de les notícies. En aquesta etapa, el més habitual és que els periodistes facin servir les xarxes socials per rastrejar temes susceptibles de ser notícia, però n’hi ha altres usos ben eficaços, com ara documentar-se a través dels mitjans socials o contactar amb fonts.
En el post d’avui ofereixo un seguit de recomanacions, tant per periodistes com per empreses periodístiques, alhora de distribuir les notícies a les xarxes socials. Bona lectura 🙂

1. Sigues on és la teva audiència. En el sistema comunicatiu tradicional, unidireccional, s’entenia que el públic buscava el periodisme. És a dir, anava al quiosc i comprava el diari. En l’entorn digital, els mitjans han d’anar a buscar la seva audiència. No han d’esperar que el ciutadà escrigui el nom de la seva capçalera a Google per llegir les notícies. Això ja no funciona així. La distribució de les notícies passa per les xarxes socials, Twitter i Facebook principalment.

2. Els mitjans de comunicació han de perdre la por a enllaçar els bons continguts de la competència. Així com les informacions de servei que poden ser d’ interès per al seu públic. Enllaçar indica que vetlla per la seva audiència, i a més és una pràctica que posiciona la pròpia web entre els primers resultats de búsqueda orgànica de Google.

3. A més de difondre continguts, Twitter és una excel•lent eina per promocionar el mitjà. És un vehicle que condueix tràfic a la web, el que permet negociar la publicitat en millors condicions. Però també és un megàfon per dir a l’audiència que trobarà si va a buscar la publicació al quiosc. De manera, que la xarxa de microblogging pot ser també una aliada per vendre més exemplars.

4. La gestió de les xarxes socials requereix persones, no robots. Programar tuits és una manera molt freda de comunicar-se amb l’audiència. Deixar el compte a càrrec d’un reporter qualificat demostra respecte cap al públic i una comprensió del nou entorn comunicatiu. El llenguatge ha de ser pròxim, senzill, planer, humà. Una bona pràctica és presentar cada matí qui estarà a càrrec del compte corporatiu aquell dia.

5. Tot i que les piulades del compte corporatiu poden ésser gestionades per una única persona, que pot anar rotant, és imprescindible que tota la redacció s’impliqui en l’ús de les xarxes socials. Sense una estratègia integral, sòlida i a llarg termini cap d’aquestes recomanacions té sentit. El periodista és qui està en contacte directe amb la informació i, per tant, és qui millor coneix com implicar l’audiència en la seva elaboració i com pot fer servir les plataformes socials en els processos de producció i difusió de les notícies.

6. En un entorn periodístic que premia la velocitat, hi ha grans temptacions, per part dels periodistes, de difondre les notícies primer a Twitter o Facebook que al mitjà de comunicació pel que treballen. Això erosiona un dels principals usos de les xarxes socials per les empreses periodístiques, que és portar tràfic a la web. Els periodistes han de tenir clar que no treballen per cap xarxa social, sinó per una empresa periodística que té dret a publicar la informació en primer terme.

7. Separar l’esfera personal de la professional en l’entorn digital ja no és possible. Per tant no té sentit, ni és coherent, tenir dos comptes a Twitter (personal i professional). En el seu compte personal, els periodistes han de ser transparents respecte la professió que exerceixen, i encara més si fan servir la xarxa de microblogging com a eina periodística. Els periodistes també han de ser conscients que representen l’empresa periodística per la qual treballen, i que tenen una marca personal que han de cuidar.

8. Tot allò que es publica en l’entorn digital és contingut públic. Fins i tot els missatges esborrats, que han pogut ser capturats per qualsevol usuari abans de ser eliminats. Per tant, es considera un error esborrar les piulades. En cas d’equivocació, es recomana rectificar en el missatge següent.

9. Les deliberacions internes de l’empresa no s’han de fer públiques en els comptes personals de xarxes socials.

Bones pràctiques a les xarxes socials d’empreses periodístiques

Dissabte 21 de maig vaig presentar els resultats de la recerca “Usos de les xarxes socials a la premsa local i comarcal: reptes i oportunitats per a l’empresa periodística” en el 9è Congrés de la Premsa Comarcal i Local celebrat a Montblanc.
Arran de la irrupció de les xarxes socials, els mitjans tradicionals han perdut el monopoli tant en el procés de producció de les notícies com en el de distribució. Cada dia que passa es pren més consciència de la necessitat de la interacció amb les audiències, però a dia d’avui les xarxes socials, tot i que la seva essència radica en la bidireccionalitat, s’utilitzen principalment com a plataformes de distribució de continguts. Aquest és el principal ús en el procés de difusió, mentre que en el de producció són claus per a rastrejar temes susceptibles de convertir-se en notícies.
Arran d’aquesta constatació, presentem un seguit de bones pràctiques en xarxes socials per a empreses periodístiques. Avui proposem bons usos durant el procés d’elaboració dels continguts informatius. La propera setmana (dimarts 29 de maig i dijous 2 de juny) ens ocuparem de les bones pràctiques en el procés de difusió i en el moment de de crear i gestionar comunitat. Conclourem aquesta entrega el proper divendres amb un decàleg de bones pràctiques. Us convido a tots a dir la vostra per tal d’enriquir el debat.

Bones pràctiques en el procés de producció de les notícies

1. Qualsevol persona amb un telèfon mòbil és un possible testimoni d’un fet noticiable. Els mitjans tradicionals han d’aprofitar aquesta oportunitat. Els periodistes mai han tingut al seu abast un volum d’informació tan gran. Han de ser-ne conscients i treure’n profit de la situació. El crowdsourcing és l’acte de demanar la opinió a tercers per tal de resoldre una tasca específica. Es tracta de prendre una tasca que tradicionalment és exercida per un agent designat (normalment un empleat) i externalizar-la a un grup de gent indefinit i normalment gran, a través d’ una crida pública (comunitat) .

2. Twitter és una agència de notícies personalitzada. Els periodistes poden accedir a un gran volum d’informació en una única plataforma, on les persones que segueixen s’encarreguen de filtrar els continguts. Així, podem afirmar que les xarxes socials contenen un innegable valor periodístic que hauria de ser valorat encara que només sigui pel fet que cada vegada un nombre més gran d’institucions, d’empreses, de partits polítics, de personatges públics, de polítics, de periodistes i de particulars hi participen de manera activa.

3. La filtració i verificació d’informacions són els dos grans reptes periodístics en el procés de producció de les notícies. El canvi d’escenari, d’un context caracteritzat per la manca d’informació a un altre marcat per l’excés, assenyalen la importància de saber seleccionar la informació que s’ofereix. Una competència bàsica actual per a qualsevol periodista és saber gestionar l’excés d’informació. En el cas que ens ocupa, Twitter posa a l’abast dels professionals un seguit d’eines per assolir aquest objectiu, com són el mateix buscador de la xarxa de microblogging, les etiquetes, les llistes i, fins i tot, els perfils d’usuari.

4. La verificació és l’altra competència que els periodistes han d’adquirir. Sovint, en un entorn on la pressió per ser els primers a explicar la notícia, fa oblidar que el més important és explicar-ho millor. Abans de publicar una informació o una imatge obtinguda a través de les xarxes socials, cal que el periodista es pregunti qui hi ha darrera d’aquesta informació i verifiqui el seu perfil digital, investigant, per exemple, quant de temps fa que aquesta persona té presència a la xarxa, quina activitat ha fet, quins són els seus contactes a les xarxes socials i, si és possible, quines dades de contacte dóna. Diferents eines de verificació digital donen resposta a aquestes preguntes.

5. Les regles de verificació tradicionals també s’apliquen en l’entorn digital.

6. El periodista ha de citar sempre a l’autor d’una imatge, un vídeo o una infografia que ha trobat a les xarxes socials. I ha d’enllaçar als continguts d’altres sempre mencionant-los en el missatge i atribuint-los l’autoria.

“If you want to be sure you can play later, you must play now”

Recupero una cita pronunciada por Maxwell King, ex editor y vicepresidente ejecutivo del Philadelphia Inquirer, después de asistir a una conferencia sobre el futuro de la prensa organizada por la Fundación Nieman, de la Universidad de Harvard, en 1995: “With virtually everything about this new game uncertain… there may be only one immutable rule: If you want to be sure you can play later, you must play now. No communications company can afford to sit out and hope to catch up”.

Por aquél entonces se debatía, en los Estados Unidos, sobre si los medios de comunicación debían estar o no en Internet. Finalmente las empresas periodísticas colonizaron territorio desconocido y se asentaron en la red para tener presencia, definiendo las reglas del juego, llevando consigo antiguos productos y creando otros. Así nació el periodismo en internet, del papel a la pantalla. El primer diario que se pudo leer en la red fue The Chicago Tribune, en 1992.

El debate vuelve a estar de nuevo sobre la mesa, aunque ahora gira alrededor de si el contenido de los medios debe estar o no en Google News o circular por las redes sociales (cómo si los editores de los medios tuvieran la potestad de decidir sobre ello…). En todo caso yo me quedo con la reflexión de King, que a día de hoy lidera una de las grandes fundaciones filantrópicas de Estados Unidos, Pittsburgh Foundation: “If you want to be sure you can play later, you must play now”.

«Ciutat Morta», Premi Blanquerna al Millor Comunicador 2014

El documental «Ciutat Morta», dirigit i produït per Xavier ArtigasCarlos “Xapo” Ortega el 2013, ha estat l’obra escollida per rebre el Premi Blanquerna al Millor Comunicador 2014.

La comunitat universitària ha destacat del documental la seva qualitat i compromís, “a través dels quals s’ha aconseguit que s’escoltin aquelles veus que acostumen a perdre’s entre els laberints mediàtics i judicials, i que l’opinió pública també vol escoltar”, segons es llegeix en el veredicte.

El lliurament del Premi tindrà lloc el pròxim 12 de març, en el marc de les XXI Jornades de Comunicació Blanquerna.