gamificacion-badges

Jugar amb les notícies

* Article publicat a la revista del Col·legi de Periodistes, Capçalera, el 26 de setembre de 2015.

La relació entre el periodisme i el joc no és nova. El primer mot encreuat va aparèixer a The New York Times als anys quaranta i deu anys enrere van entrar amb força els newsgames, terme que designava els videojocs basats en temes periodístics. Mentrestant, els espais informatius tant a la ràdio com a la televisió llançaven concursos sobre temes d’actualitat per tal d’interactuar amb l’audiència. Ara, amb la consolidació d’Internet com a mitjà on consumir notícies i amb la tendència a gamificar-ho gairebé tot que arriba dels EUA, aquesta relació s’ha sofisticat un xic més.

Gamificar (de l’anglès game) és mirar de convertir quelcom aparentment pesat en atractiu a través del joc. Es tracta d’ incorporar elements, mecàniques i dinàmiques de joc a activitats i àmbits que no són de naturalesa lúdica amb l’objectiu de beneficiar l’experiència dels usuaris i d’incrementar-ne la implicació. En un informe recent del Tow Center for Digital Journalism, Maxwell Foxman, investigador del departament de Comunicació de la Universitat de Columbia, assenyala tres mecanismes de joc a les redaccions periodístiques: les medalles, punts i premis que algunes empreses atorguen a una comunitat fidel d’usuaris i d’altres als mateixos periodistes per tal d’augmentar-ne la productivitat; els qüestionaris que els mitjans proposen als usuaris per aconseguir una major interacció o compromís; i els ja esmentats, newsgames, que van perdent força degut als elevats costos de producció.

La notícia més llegida del web del New York Times, el 2013, va ser un contingut periodístic lúdic: una enquesta sobre els usos del llenguatge als Estats Units. El joc determina a quina zona pertany l’usuari en funció de les respostes, de manera que aprèn mentre es diverteix. L’estiu passat el diari Ara va llançar una aposta similar sota el títol “Digue’m d’on parles i et diré d’on ets”, que amb més de 400.000 visites va aconseguir ser la notícia més vista de la història de l’ Ara. El director de l’edició digital del diari, Isaac Salvatierra, explica que per fer-ho possible es van basar en una recerca acadèmica que va ser treballada durant més d’un mes per un equip interdisciplinari format per un periodista, un dissenyador d’experiència d’usuari i un programador.

Si vols llegir l’article complet, fes clic aquí.

Familia-kurda-a-la-Jungla-de-Calais-1024x683

Sense refugi

* Article publicat a La revista de la facultat de Comunicació Blanquerna el juny de 2016

Centenars de milers de persones recorren a peu Europa amb un únic i poderós objectiu: sobreviure. Fugen de la guerra de Síria, que enguany fa cinc anys va començar. A diferència dels immigrants, que abandonen el país d’origen de manera voluntària en busca d’una feina o millors condicions de vida, els refugiats són persones desplaçades forçosament. Durant la travessia corren el perill de resultar greument ferits o morir, ja que, davant la inacció d’Europa, recorren a les màfies i a perillosos mitjans de transport. Exposats a la intempèrie o amuntegats en camps, als problemes de salut ocasionats o agreujats per la seva situació en trànsit, se sumen d’altres de caràcter psicològic. I és que no només fugen de la violència del seu país d’origen sinó que es troben desemparats en els suposats països d’acollida.

Si vols llegir l’article complet, fes clic aquí.

La fotografia que il·lustra aquest post és del fotoperiodista Guillem Trius.

Medios digitales y redes sociales, las siete diferencias

El periodismo del siglo XXI se desarrolla en un lugar, carente de fronteras territoriales y temporales, en el que coexisten lógicas distintas. La cultura periodística y la cultura del software tienen motivaciones, prácticas y modelos de negocio diferentes. Para los primeros, publicar es una tarea costosa y que comporta una serie de decisiones editoriales basadas en criterios periodísticos. Para los segundos, los contenidos son gratuitos y no hay, en principio, necesidad de seleccionar y jerarquizar la información. Unos hacen dinero elaborando noticias para el público. Otros reuniendo, organizando y comercializando datos del público.

La siguiente tabla describe las principales diferencias entre medios digitales y redes sociales:
(fuente: elaboración propia)

Taula

ClickBait

De l”infotainment’ a l”infosharing’. Criteris periodístics en l’era del ‘clickbait’

L’entorn digital ha alterat els criteris de noticiabilitat, en tant que Internet té un llenguatge propi caracteritzat per la hipertextualitat, la multimedialitat, la interactivitat i la immediatesa. En l’entorn digital, per exemple, és més notícia un fet que és immediat i procliu a ser comentat i recomanat. La web té les seves regles tàctiques i els periodistes miren d’adaptar-s’hi.

El periodista Lorenzo Gomis (1991) ja apuntava que la repercussió d’un fet es pot valorar de dues maneres: en funció de la seva repercussió històrica, i segons la seva capacitat de generar comentaris. La irrupció dels mitjans socials i el valor que aquests atorguen a la interacció reforcen el segon plantejament de Gomis. En temps de xarxes socials, els fets susceptibles de ser comentats, compartits i recomanats són més notícia que els que no. Cada cop més la notícia és un contingut periodístic deslligat de la capçalera a la qual pertany, compartit a través dels mitjans socials per diferents usuaris i desposseït de context (Noguera, 2015).

Els mitjans periodístics digitals dediquen gran espai a temes que, segons els criteris periodístics tradicionals, no mereixerien ni un breu; però que atenent al nou criteri de “recomanació social” són rellevants per a les capçaleres, que en difondre’ls busquen aconseguir major tràfic per a la seva web. Si la televisió va incloure tenir imatges com un nou atribut a afegir a la llista d’allò que és notícia, els mitjans socials han incorporat la recomanació social.

Aquest nou atribut no sempre coincideix amb el criteri d’interès públic, que en els inicis de la premsa ocupava una de les primeres posicions a l’hora de triar i jerarquitzar les notícies. En el llibre El periodisme després de Twitter, el professor Albert Sáez (2015) ens alerta de les conseqüències que això pot tenir: “És més punyent la fotografia d’un indi que té una malformació amb 243 dents a la boca que no una reunió del Banc Central Europeu. Però el benestar dels ciutadans resultarà molt més afectat pel segon fet que no pas pel primer.” En els primers anys del mitjans digitals, fets sense cap mena de transcendència per l’interès públic han ocupat espais periodístics, només cal fer un cop d’ull a l’apartat d'”el més llegit” de qualsevol digital.

La participació ciutadana en l’entorn digital és molt més intensa i permanent. Si abans només es tenia coneixement dels seus interessos per l’anàlisi de les vendes o els ràtings d’audiència, avui l’analítica web permet saber en temps real quines són les notícies més consumides pel públic, quines les més comentades, quines les més compartides i quines les més recomanades. Això influeix diàriament la jerarquització de la home dels mitjans digitals. Benvinguts a la guerra pel clic, on els criteris periodístics han quedat relegats a un segon pla.

Referències:
Sáez, Albert (2015). El periodisme després de Twitter. València: Edicions 3 i 4, 2015.
Noguera, José Manuel (2015) Todos, todo: Manual de periodismo, participación y tecnología. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya (UOC), 2015.
Gomis, Lorenzo. Teoría del periodismo. Cómo se forma el presente. Paidós: Barcelona, 1991.

Decàleg de bones pràctiques en xarxes socials

Després de repassar els bons usos de les xarxes socials a l’empresa periodística, tant en el procés de producció de les notícies com en el de difusió, així com en el moment d’interactuar amb les audiències; a continuació presento el decàleg de bones pràctiques en xarxes socials elaborat en el marc de la recerca “Usos de les xarxes socials a la premsa local i comarcal: reptes i oportunitats per a l’empresa periodística”, que va ser guardonat amb el Premi de Recerca de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal.

1. Participi en converses sobre el propi contingut del mitjà, i incentivi la participació de l’audiència.

2. Reconegui i recompensi les contribucions intel•ligents.

3. Eviti les polèmiques i les discussions que no porten enlloc.

4. Faci ús i difongui les etiquetes proposades per la seva empresa, i mencioni en les seves piulades les seves fonts informatives i els protagonistes de les notícies.

5. Les informacions que circulen a Twitter no són notícia. Apliqui les regles de verificació tradicionals.

6. Citi sempre a l’autor d’una imatge, un vídeo o una infografia que ha trobat a les xarxes socials. I enllaci als continguts d’altres sempre mencionant-los en el missatge i atribuint-los l’autoria.

7. Les exclusives han de publicar-se sempre en primer lloc en el web del mitjà i en els seus comptes corporatius de xarxes socials.

8. Les opinions personals poden repercutir en la imatge del mitjà pel que treballa. Recordi que en el seu compte personal de Twitter és també un representant de la seva empresa.

9. Sigui transparent respecte la seva professió en el seu perfil personal, en cas que faci servir Twitter com a eina periodística.

10. Mai esborri una piulada. Si s’equivoca, rectifiqui en el missatge següent.